RETALLS DE MERCAT
Sovint les veia passar, creuant la plaça, el dimarts que hi ha mercat d'ambulants -mentre jo m'esperava per agafar l'autobús-
Ellas venien retalls de roba en una de les parades.
Eren altes i esveltes,
fimbrant com canyes al ven, reien i s'esbroncaven tot traginant
grans farcells ben lligats, que
s'adharien a les seves cintures amb força; vestien faldilla i brusa
florejades de colors llampants, i un gran mocador sobre les espatlles molt virolat, i que era més per fer bonic que un abrigall.
Veure-les confortava i alegrava la vida, malgrat els problemes i les dificultats de cada dia.
Aquell hivern va ser molt fred, i vaig passar-lo
sen sa pensar gaire en elles; però quan ja feia més bon temps i començaven a grifolar els matolls de la Plaça de
Lluis Companys, i les llavors germinals forfollaven obrint-se camí dins de la terra; quan l'aigua del sortidor brollava amb raigs d'argent i un blau cèlic ho inundava tot... quan, asseguts als bancs de
sota les palmeres, els avis prenien el sol i les parelles es feien moixaines i els marrecs deixant la mà de les seves mares corrien
darrera els coloms, per donar-los part dels seus berenars...
..... A les hores vaig tornar a veure-les, a les dues germanes, les
gitanetes, sobre el
telo de fons de tots els colors del mercat es retallaven les seves siluetes;
però no
portaven roba de coloraines, ara vestien: faldilla i jersei de coll alt negres, mocador gruixut
anusat a la cintura del mateix color, també les mitges i el calçats i fins i tot la pinça que recollia els seus cabells negres com les
mores, no reien ni s'escridassaven; estaven
pàl.
lides i ulleroses i portaven les embalums de forma
desmenjada i mig desencordillats.
Hem sembla que comentaven la venda, que no
habia estat gaire bona,
l'una mormolejà:
- Amb al mare ens anava més bé....
-
Què ferém?... L' altre no va dir res, mes els seus ulls es negaren de llàgrimes.
Un fort nus en va
estrènyer la boca d'estomac. Y distretament vaig
fixar me en una planxa
elèctrica d'un aparador que estava d'oferta i que m'agradava força i d'una manera estúpida s'afigurà que tenia una abonyegadura, vaig
repassar mentalment els papers que m'havia agenciat feia pocs dies i que no
tenien cap
importància.
En aquell moment arribava l'autobús.
Alba Fontanals
Primer premi de narrativa 1990
Ateneu de cultura de L'Hospitalet